Banya de Boc

Kamishibai Banya de Boc. Text: Miquel Bohigas Costabella. Il·lustracions: Marta Castro Serra

1

La Vall de Llémena és un petit paradís de tranquil·litat, com una mà en actitud acollidora. Deia Josep Pla que la Vall «és la miniatura deliciosa d’una vall del nostre país». Una vall ben endreçada d’antics pobles de pagès, amb ermites, castells, masos i vells molins, closa a la capçalera i esbatanada quan s’obre al pla amb un mosaic acolorit de pollancredes, prats, farratges i cereals. Rost amunt, hi trobareu aulines i rouredes, que senyoregen el forest.

2

Des de la Serra de Finestres fins a l'aiguabarreig amb el Ter, una riera sinuosa flueix sedejant, ara sí, ara no, entre cingles i volcans, sota l'esguard atent de les talaies de Sant Roc, Rocacorba i Sant Grau. La petita vall és terra de volcans, que reposen somorts fa milers d'anys: el Puig de les Medes, el Puig Moner, el volcà de Granollers de Rocacorba, Banya de Boc, el Clot del'Omera i el Puig d'Adri.

3

Avui parlarem del volcá de Banya de Boc, que té un nom ben peculiar. D'on li vé? Un vell pastor del Pirineu va deixar escrita una història al mateix volcà, en una caseta de fusta que penja d'un lledoner al costat del camí: la història d'en Banya de Boc.

4

Fa molts anys, quan a la Vall de Llémena encara no hi havia ni llum elèctrica, ni telèfon i ni tan sols hi havia carretera, al poble de Buscarós –quatre cases mal comptades a redós del volcà– hi vivia un jove molt cepat i ferreny que es deia Guerau. En Guerau vivia una vida plàcida i tranquil·la amb els seus pares i la seva germaneta Lena. El pare era carboner i es passava tot l'hivern fora de casa, fent carbó a les muntanyes de Sant Roc i la Barroca.

5

Quan el seu pare era al bosc fent carbó, a les nits de lluna plena, en Guerau i la Lena sortien al balcó a veure com fumejaven les carboneres de Sant Roc. Si sortia fum blanc, volia dir que la carbonera tot just estava començant a cremar i, si sortia un fum blavós, el carbó ja estava gairebé cuit. A tots dos els agradava més el fum blau, perquè volia dir que el seu pare tornaria aviat.

6

Quan tornava a casa, el pare sempre els portava uns branquillons de carbonet perquè poguessin dibuixar a les parets de casa, ja que no tenien ni paper ni llibretes. Quan sigui gran jo també vull ser carboner com vós, li deia sempre en Guerau. Llavors, el pare, amb veu solemne, li contestava: Has de saber, Guerau, que una carbonera encesa no en vol de mandra: vol ser vetllada com un malalt; i per això els carboners hem de dormir amb un sol ull i una sola orella. No entenia gaire què volia dir el seu pare, però a vegades somiava que el seu pare, abans d’ajaçar-se per dormir, es llevava un ull i una orella i ho guardava al sarró.

7

Un hivern, quan en Guerau tenia uns deu anys, un ramat d’ovelles del Pirineu va baixar fins a la Vall de Llémena a pasturar al mig del volcà, al camp del Racó, a prop de Buscarós. En Guerau, que havia pujat fins al Racó a veure què passava, en veure el ramat, va anar decidit cap al pastor i li va preguntar si podia ser el seu rabadà, per aprendre l’ofici. El pastor ho va acceptar de bon grat i li va presentar en Lin, el seu gos d’atura i la Panereta, una ovella manyaga a qui seguien sempre la resta d’ovelles, i a qui li agradava molt menjar rosegons de pa sec. El pastor, que ho sabia, només havia de donar-li un rosegó de pa per fer-la anar cap on ell volia, i amb l’ovella manyaga, tot el ramat al darrere.

8

Els primers dies de fer de rabadà, en Guerau no entenia com el pastor podia cridar totes les ovelles pel seu nom. Però, veient-les cada dia, en una setmana ja sabia els noms de tot el ramat: la Bruna, que tenia una clapa de llana negra a l’esquena; la Ranca, que anava una mica coixa; la Llevataps, amb unes banyes petites com l’estri per a treure els taps de les ampolles; la Fumals, que tenia com un núvol de fum damunt dels ulls; la Cueta, gairebé sense cua, i la Rateta, amb una cua més llarga del compte. També hi havia en Blanquet, el xai més blanc de tot el ramat; i la Negreta, que a vegades en Guerau confonia amb la Fosca, perquè totes dues eren del color de la terra volcànica. I, finalment, el marrà, en Burbó, el rei del ramat, que presumia d’un banyam espectacular.

9

L’any següent, amb les ovelles també van baixar unes quantes cabres i un boc majestuós, en Carbó, negre com la gola del llop. Tot i ser jove, lluïa una cornamenta que no tenia res a envejar a la del vell Burbó. Un vespre, cap al tard, es veia ben clar que els dos mascles s’anaven a enfrontar a cops de testa. El pastor, que mig dormia amb un sol ull i una sola orella, va fer un xiulet ben fort, i en Lin, el gos d’atura, va anar obedient a posar pau. En Lin els volia separar, però en veure que cap dels dos mascles li feia cas, no va tenir més remei que ventar una queixalada a la pota del boc Carbó, que es va enfurismar d’allò més.

10

Quan en Lin, feta la feina, ja s’en tornava confiat cap on hi havia el pastor, el jove boc, humiliat i ressentit, va agafar embranzida per envestir el gos. En Guerau, que ara estava a l’aguait, va fer un bot, es va abraonar sobre en Carbó, i el va agafar per les banyes. Forcejant, forcejant, li va retorçar la testa i va tombar l’animal d’esquenes a terra, sense deixar-lo moure. En Guerau va deixar que el boc es calmés, i al cap d’una estona el va deixar anar. El boc, en veure’s lliure, va fugir esperitat, cames ajudeu-me. Va ser una fugida malastruga, ja que va topar de cap amb una roca, amb tanta mala fortuna que es va trencar una banya.

11

El pastor va córrer de seguida cap al Guerau per veure si havia pres mal. Però el noi es va aixecar sa i estalvi i, com aquell que res, es va espolsar la roba. El pastor, complagut amb el rabadà perquè havia salvat el seu gos, va acostar-se al jove i, recollint la banya de terra, la hi va posar sobre l’espatlla i li va dir: Guerau, per la proesa que acabes de fer, pel teu coratge i abnegació, d’ara endavant seràs el senyor de Banya de Boc.

12

I tal dit tal fet, des de llavors tothom va conèixer en Guerau com el senyor de Banya de Boc i, de la muntanya on havien passat els fets en van dir sempre més Banya de Boc. Si mai hi pugeu, esteu molt a l’aguait i dormiu amb un sol ull i una sola orella, perquè diuen que encara avui, de tant en tant, a la Vall de Llémena es veu un boc, vell i ressentit, que només té una banya i és fosc com el carbó.