L’any 1993, arran d’una esporgada del sotabosc del Mas Obert de Sant Gregori, a tocar de la carretera de la Bruguera de Cartellà, es va descobrir una aulina excepcional que, a dos pams de terra, es bifurca en dues branques, una d’elles alzina comuna (Quercus ílex) i l’altra alzina surera (Quercus suber).

​Aquest tret singular va propiciar que l’Ateneu adoptés l’Aulina com a nom i com a símbol de l’entitat, lligant així la simbologia amb la defensa del patrimoni natural i del medi ambient que impulsava l’Ateneu.

​El símbol de l’aulina ben aviat es va convertir en el logotip de l’entitat a mans d’en Pep Caballé.

​Durant els primers anys l’Ateneu va tenir com a nom propi l’Aulina, però amb el temps es va anar deixant d’emprar aquest terme conservant només la icona de l’aulina en el logotip.

Martí Boada diu d’aquest arbre: ​”És una autèntica raresa botànica monumentalitzada. Es tracta de dues espècies d’arbre de la mateixa família, l’alzina i el suro, que creixen soldades formant un únic peu, amb els teixits units, un fenòmen que al món vegetal rep el nom de quimera (chimaera en llatí). ​L’escena sembla talment el resultat d’una nit esbojarrada, entre una alzina i una alzina surera. Un exemplar en dos: dos exemplars en un. Dues espècies diferents tot i que genèticament cosines germanes, unides en una mateixa soca, i amb dos creixements troncals independents. Condemnats a viure perpètuament arrapats pel cuixam de la soca. “Una raresa com la d’aquest arbre no es dóna enlloc del país. El seu caràcter únic fa que la gent del territori li arribi a tenir molt de reconeixement.”Your Content Goes Here

• Perímetre del tronc a 1,30m. 2,11m (alzina) i 2,43 (suro)
• Perímetre de la base del tronc: 4,32m
• Alçada: 19,77m
• Amplada de la capçada: 17/78m
• Alçada sobre el nivell del mar: 105m

ARBRES REMARCABLES DE CATALUNYA; 100 ombres colossals

Martí Boada (Brau Edicions. Figueres, 2011)

L’any 2026, després que una forta ventada tombés l’arbre, deixant-lo desarrelat i molt malmès, l’Ajuntament de Sant Gregori el va tornar replantar per mirar de salvar-lo.

L’any 1990, un grup de llemenenques i llemenencs, de soca-rel i d’adopció, van creure que havia arribat l’hora de promoure una plataforma integradora i participativa que, conjuminant la cultura i el compromís social, permetés aprofundir en el coneixement del territori, interpretar-ne el present i afrontar el futur amb determinació. Un futur on confluissin la protecció del patrimoni amb la defensa del medi ambient, la promoció de la cultura amb el foment de la justícia social, el conreu del debat local amb la difusió del pensament global. Un projecte associatiu que es va fer realitat amb la fundació de l’Ateneu de la Vall de Llémena.

En el cartell de la convocatòria ja hi havia el breu ideari de l’entitat: 

1. Acolliment i difusió de la cultura.

2. Promoció de l’esbarjo creatiu i popular.

3. Defensa del nostre patrimoni natural, de l’entorn i el medi ambient.

4. Defensa dels Drets Humans i del Ciutadà.

5. Promoció de la qualitat de la vida i del benestar social.

El 23 de desembre de 1990, l’Ateneu es va presentar en públic a la Fira de l’Intercanvi de Sant Gregori; l’Ateneu hi va intercanviar idees, unes idees que sorgien del debat, de les tertúlies de cada divendres al vespre a la Biblioteca.

“Sense antecedent possible en el camp cívico-cultural, la relació personal directa que propiciaven la llar d’infants, l’escola i el centre de lectura a uns joves pares amb ganes d’arrelar i en disposició de bastir e1 compromis ciutadà propi de la seva edat i condició portà espontàniament a començar a parlar de la possibilitat de constituir una associació orientada al treball comunitari. […] El projecte es va madurant fins que es materialitza per primer cop el 30 de novembre de 1990, quan es convoca una assemblea popular al Centre Social de Sant Gregori per debatre la qüestió.”

“L’ateneu l’Aulina. Reflexió entorn de les primeres passes d’una experiència en curs (1990-1993)”.
          Carles Sapena, La Llememenca, núm. 2. Thermidor 1994

Editorial del núm 1 de La Llemenenca (Nivôse de 1993)

“L’Ateneu és un pol viu de la dimensió ciutadana de la vall, plataforma d’iniciatives en molts camps i difusor de cultura. I tot l’origen cal cercar-lo a la tertúlia del divendres. Per retornar la passió pel debat, el coneixement i l’interès per una societat justa i lliure.

Cal anar fent tertúlia, prenent contacte humà, tot intercanviant idees i conceptes amb la bonhomia que la tertúlia permet , amb aquell to de passar una estona agradable amb els nostres veïns, sense el lligam de la conferència i cap mena de serietat, enllaçar el nostre pensar amb temàtiques moltes vegades viscudes per algú dels contertulis i comentant talment com ho fèiem fa anys a l’estiu a la porta de casa tot prenent la fresca entre el veïnatge.

La redacció (La Llememenca, núm 4 – Nivôse de 1996)

La tertúlia és això, reviure, comentar, parlar, intercanviar, retornar-nos el sentit viu d’una cultura de transmissió i record oral que ens faci sentir persones tan arrelades a la terra, al país i al paisatge com oberts al món.

Tots hi sou convidats, cal aprofitar les ocasions per trobar-nos, sense cap mena de fi seriós o important ni empesos per la pressa o les tribulacions.

Fer una tertúlia vol dir viure un tros, un espai relaxat i allunyat de la televisió, un trencar els hàbits per retrobar-nos de nou i descobrir records i potser volar… Aparcats o oblidats…”

Les tertúlies setmanals, que tan il·lusionants i engrescadores havien estat, van anar decaient i cap a l’any de 2003 van deixar de tenir sentit.

Una vegada assolida la consolidació de l’entitat, després d’uns primers anys enfocats primordialment a la difusió socio-cultural i a la promoció i defensa del territori, l’Ateneu va creure oportú i necessari emprendre una nova etapa més compromesa i també més arriscada. Fou així com a l’any 1994, després d’haver-ho anat madurant a les tertúlies setmanals, va sorgir el projecte de l’Ecomuseu de la Vall de Llémena,  una proposta d’iniciativa comunitària per a gestionar el patrimoni integral de la Vall.

La idea inicial fou de Carles Sapena, coordinador dels Plecs de la Vall de Llémena i autor dels dos darrers números dedicats al patrimoni cultural de la Vall. A l’últim número dels Plecs, Sapena va introduïr el concepte d’ecomuseu i en va fer la proposta de gestió i desenvolupament:

​“Una proposta que permeti vehicular una possible i abastable estratègia d’actuació, que defineixi l’equipament a partir del qual es pugui vertebrar una estructura suficient i amb prou garantia per racionalitzar i dinamitzar el patrimoni: l’Ecomuseu de la Vall de Llémena. Un centre idoni i bàsic, arrelat al territori, amb clara i activa vocació participativa, educativa, cultural i científica, que permeti a cada moment adaptar-se a les exigències de la societat local i amb l’objectiu final d’assolir la fruició de la població i l’interès general.”

​Aquell mateix any Sapena, després d’haver estudiat el tema a consciència, va escriure el report preliminar de la proposta, que el gener de l’any següent es va publicar íntegre al núm. 3 de La Llemenenca.

​A partir d’aquell moment, la gent de l’Ateneu s’abocà al projecte amb els cinc sentits i durant uns anys no es va programar gairebé cap activitat que no tingués a veure amb l’Ecomuseu, fins al punt que moltes vegades Ateneu de la Vall de Llémena i Ecomuseu de la Vall de Llémena esdevingueren sinònims. Al llarg dels anys 1994 i 1995 es van succeïr els contactes i les comunicacions amb polítics i gestors de l’Administració per informar-los del projecte i comprovar la seva predisposició a recolzar-lo. També es va visitar a diferents col·lectius locals per informar-los de la proposta d’ecomuseu i convidar-los a participar-hi.

​Una de les primeres accions a fer era aconseguir un local per a la seu de l’Ecomuseu i per al propi Ateneu. En el projecte inicial, l’Ecomuseu  contemplava la possibilitat d’habilitar diverses instal·lacions de la Vall per a ubicar-hi els centres d’interès: les escoles velles de Sant Aniol de Finestres es dedicarien al parc arqueològic, les de Sant Martí de Llémena al fet remença i al llegendari, i a la rectoria de Llorà s’ubicaria l’apartat d’arquitectura popular i art sacre. També es pretenia adequar el sector de Canet d’Adri a la geologia i als aprofitaments hidràulics, recuperant algun dels molins fariners de la zona, mentre que la Cooperativa Agropecuària de Sant Gregori acolliria la història agrària i la indústria agroalimentària; en primera instància, el cap de centre s’havia previst d’ubicar-lo al castell de Cartellà, amb diverses exposicions fixes i temporals. Però després de conèixer les intencions de la propietat del castell de Cartellà i davant la poca receptivitat dels Ajuntaments, des de l’Ateneu es van adonar ben aviat que la majoria de localitzacions assenyalades en el projecte inicial havien quedat descartades, la qual cosa provocà un cert desencís entre els ateneistes.

​Amb tot, aquests contratemps no van fer defallir la gent de l’Ateneu que el març de 1995, després de diverses gestions, va signar un acord amb la Cooperativa  Agropecuària de Sant Gregori pel qual la Cooperativa cedia l’entresol del molí cooperatiu a l’Ateneu per a les seves activitats i com a estatge de l’Ecomuseu de la Vall de Llémena. Tanmateix la idoneïtat del local no acavaba de convèncer als ateneistes que van seguir cercant altres emplaçaments alternatius. Fruit d’aquesta recerca, l’any 1996 es va arribar a un acord amb el Bisbat de Girona per establir la seu de l’Ateneu (i de l’Ecomuseu) a la rectoria de Cartellà. Una vegada instal·lats a Cartellà, els ateneistes van seguir treballant en diferents fronts  per tirar endavant l’Ecomuseu. Els anys 95, 96 i 97 es va endegar la campanya Senders de la Vall, amb l’organització de tres camps de treball amb joves de tot Catalunya. Els anys 98, 99 i 2000 es va col·laborar amb la UdG donant cobertura als treballs de recerca sobre la Vall de Llémena fets per estudiants de magisteri.  Una de les iniciatives que va despertar més interès fou la recuperació de l’ofici de carboner, amb la construcció de diverses carboneres a partir de 1994.

​Tanmateix, les gestions per tirar endavant l’Ecomuseu van arribar a un punt mort. Comptat i debatut, el desencís pel final abrupte i imprevist dels Festivals de la Carbonera es va sumar al desànim dels ateneistes en veure que, després d’anys de bregar per l’Ecomuseu, no havien aconseguit engrescar la gent de la Vall en el  projecte. A més, les hores que es van dedicar a promoure i a desenvolupar l’Ecomuseu i els Festivals, a banda del desgast que va suposar per als ateneistes, van anar en detriment d’altres activitats que havien quedat relegades a un segon terme.

L’única mostra que ha quedat del nonat Ecomuseu és la maqueta de la Vall que Quim Esteve va construir l’any 1995  als baixos del que ara és Cal Bolet de Sant Gregori. Quan va estar enllestida, després de més de 1.600 hores de feina, per la Festa Major de Sant Gregori de l’any 1996 es va mostrar la maqueta al públic per primera vegada.

​Més tard es va portar la maqueta a la rectoria de Cartellà, seu de l’Ateneu, com un dels elements de referència de l’Ecomuseu. L’any 2003 va formar part de l’exposició sobre el món del carbó que es va fer a la rectoria de Cartellà, exposició que l’any següent es va portar a les escoles de Sant Martí de Llémena i després al vestíbul de la facultat de Ciències de la UdG.

Durant uns anys la maqueta va romandre oblidada a Can Sala de Granollers de Rocacorba, on molt amablement la van guardar fins a l’any 2012. Aquell any, amb motiu de la celebració de la Festa Remença a Sant Martí, es va portar la maqueta a Llorà, com a complement de l’exposició sobre els remences de la Vall de Llémena.

​Uns mesos més tard aquesta exposició i la maqueta es van traslladar al Centre de Visitants del Gironès, a Sarrià de Ter. Aquells dies es va proposar de protegir-la amb una cúpula transparent, proposta que l’Ajuntament de Sant Gregori va assumir. Després d’uns mesos a l’espai la Pineda, l’any 2015 es va traslladar definitivament a la Biblioteca Miquel Martí i Pol, on el seu autor Quim Esteve la va restaurar. 

​En aquest nou emplaçament, comença una nova etapa. I pensant en el seu futur, la voluntat de la Junta de l’Ateneu és de fer un projecte museogràfic per vestir la maqueta i dotar-la d’un contingut amb informació bàsica de la Vall, modern i interactiu. Es un dels nostres propers reptes, en el que esperem que ens hi acompanyeu.

El 2 de maig de 1996 les escoles de Cartellà van acollir la primera Trobada d’ateneus i moviments cívics de les comarques de Girona, essent-ne amfitrió l’Ateneu de la Vall de Llémena. Hi van participar l’Ateneu d’Acció Cultural de Girona (ADAC), l’Ateneu Lliure de Salt, l’Ateneu de Riudarenes, l’Ateneu Popular d’Hostalric, l’Ateneu Alternatiu de Banyoles, l’Ateneu Autogestionari La Pontenca, Atenea deFigueres, Casal Alternatiu la Maret de Salt, Ateneu d’Olot, Salvem Castell, Fòrum Cívic de Figueres i l’Ateneu Obert de la Dona de Banyoles, a més de l’Ateneu de la Vall de Llémena. Com a convidat va assistir a la trobada Martí Olivella, de Cinèrgia i EcoConcern.

​En aquesta trobada es va treballar per trobar els punts en comú d’aquests col·lectius i buscar aquelles activitats per fer de manera  conjunta. Es va estudiar la possibilitat d’organitzar conferències i de fer alguna publicació en comú. L’ateneista Pep Caballé va parlar d’Internet, llavors a les beceroles,  i de les possibilitats que oferia la xarxa per als ateneus. ​

11/11/2021 – …

25/11/2017 – 28/11/2021

6/11/2009 – 25/11/2017

27/02/2004 – 6/11/2009

16/12/1994 -27/02/2004

14/12/1990
(Acta fundacional)
16/12/1994

Pròleg del periodista Jordi Dalmau al llibre L’Ateneu de la Vall de Llémena: 30 anys

PER MOLTS ANYS!

Ara celebrem els 30 anys de l’Ateneu de la Vall de Llémena. Ateneu és una d’aquelles paraules que s’ha guanyat ressonàncies i supervivències. El temps i l’espai li han concedit identitat, continguts, reconeixements. D’arrel clàssica, pòsit de molts segles. Heretem la intenció de fomentar la cultura, fent lloc a una activitat que es comença en honor d’Atena, deessa de la intel·ligència, les arts, la ciència i la civilització, a la Grècia dels clàssics. Ateneu era el nom del lloc d’aterratge d’aquell programa civilitzador.
Aterrem a la Vall de Llémena, un paisatge físic que ja és capaç d’atreure totes les curiositats, estudis i justificacions de la visita: muntanyes singulars amb historials cremants, presència fluvial de gran personalitat, natura de llibre i de laboratori, amb esclats cromàtics de primavera en tres dimensions, castells emblemàtics de forta referència històrica, escenaris del capítol remença, gastronomia de recomanació càlida. I, principalment, el capital social de la gent que s’aplega a l’Ateneu i posa els seus sentits i el seu cor a fer perdurable, més coneguda i més estimada la riquesa de patrimoni divers que guarda aquesta vall. I a partir d’aquesta mirada, les mentalitats ja estan preparades per anar a intentar conèixer nous horitzons, d’aquells que recomana el viatge a Ítaca, «i quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes».
L’Ateneu de la Vall de Llémena treballa, explica, valora un territori —aquest, precisament aquest— i realitza allò de crear consciència, per expressar‑ho en termes de la sociologia. Aquí ningú va sol, aquí es viu sentit de comunitat cultural on les sumes ascendeixen de categoria i passen a ser multiplicacions.
Per a escriure aquest pròleg de felicitació he llegit diverses vegades el capítol que el llibre dedica al món del carbó, una joia de la corona laboral de la Vall de Llémena, amb la narració del procés de carbonització, i poder així assaborir uns verbs que varen saber crear aquells treballadors d’un altre temps. M’he situat mentalment a prop de la font del Raig: no hi havia ningú, és clar, però aquí hi ressonen —o hi habiten— unes càlides paraules del món del carbó. Empilar era posar els troncs al voltant de l’ull de la pila: heus aquí que pertànyer, afiliar‑se a l’Ateneu és posar‑se a l’ull de la pila de la participació, que haurà de ser ben encesa. Rescaldar era fer baixar la terra perquè el carbó quedés al descobert: ara els compromisos de tota associació rescalden les capacitats que aporta cadascú i així queden al descobert. Esmatassar significava deixar refredar el carbó, abans de treure’l, quan tota la llenya s’ha convertit en carbó; igualment, els projectes que es van encenent sovint han de passar per la reflexió, que serà feta a la pila dels capdavanters de l’Ateneu, els que bitllen la pila.
És de desitjar que per molts anys l’Ateneu de la Vall de Llémena vagi ascendint en el camí emprès ara fa 30 anys. Un bon replà per aturar‑se, només un moment, i dibuixar el futur, que sempre recomença, que ja és obert. És la mateixa obertura de paisatge i d’esperit que s’experimenta quan —tot pujant per aquesta Vall— després d’uns camins emboscats i monòtons s’arriba a l’esplendorosa lluminositat del Pla de Sant Joan, que sempre convida a continuar fent camí, a contemplar nous horitzons.

El desembre de 2021 l’Ateneu va editar el llibre L’Ateneu de la Vall de Llémena 30 anys, escrit per Miquel Bohigas Cosabella, per commemorar els trenta primers anys de l’entitat.

A la introducció, l’autor cita aquest fragment del pròleg del llibre Tirant lo Blanc de Joanot Martorell:

“Com evident experiència mostre la debilitat de la nostra memòria, sotsmetent fàcilment a oblivió no solament los actes per longitut de temps envellits, mas encara los actes freschs de nostres dies, és stat donchs molt condecent, útil e expedient deduir en escrit les gestes e històries antigues dels hòmens forts e virtuosos, com sien spills molt clars, exemples e virtuosa doctrina de nostra vida, segons recita aquell gran orador Tuli.”

“Sabem per experiència que la memòria és feble. No només oblidem els actes succeïts fa molt de temps, sinó també els més recents. Per això és tan útil i convenient deixar escrites les gestes dels homes més virtuosos, perquè ens serveixin de miralls clars, exemples i doctrina per a la nostra vida…” en la traducció al català contemporani de Màrius Serra.